Rails que desvelen el sofriment que pesa com una llosa sobre ferro roent. La porta de la mort, que per a molts dels deportats, encara era l’esperança d’una promesa cap a un futur millor. Final del trajecte i inici del patiment, de la vexació, de la humiliació, de la fam i de la mort.
Classificació per a la no diferenciació, anul.lació de la persona i separació de la família i els amics. Encara, enganyats, cap a la dutxa d’on mai sortiria aigua sinó gas letal; ara sí, el principi de la fi i la presa de conciència de la barbàrie nazi.
Barracots i més barracots, 400 persones en un espai que, a tot estirar, n’hi caben 20. Aquests van ser afortunats perquè la majoria passava directament a la càmera de gas, a l’afusellament massiu i al crematori.
Imaginar la vida al camp és imaginar una llarga agonia a cap a una fi inexorable.
Resistència d’uns cossos calavèrics amb mig litre de cafè al matí, un litre de sopa de verdures podrides al migdia i tres-cents grams de pa i una salsitxa a la nit.
Sobreviure! Mort en vida!.
Malgrat tot, des de la difícil clandestinitat, hi havia contacte amb l’exterior; el món havia de conèixer el genocidi.
Traspassar la porta d’entrada a Auschwitz I, tan coneguda a través de les pel.lícules, corprèn. Veure els filats electrificats de punxes, les torres de guaita, els llums que delataven qualsevol intent de fuga fa glaçar la sang.
Als barracots, muntanyes de sabates, de maletes amb el nom i l’adreça, d’ulleres, de cabells... que van pertànyer a milers i milers d’homes, dones i nens empresonats pel crim de no ser com ells. La contradicció de l’ésser humà; cultures diverses havien conviscut i compartit,ara, esborrats del món sofrien per causa de la follia del gran dictador!
Camines i camines en la intimitat del silenci i la reflexió.
Aquesta etapa de la història tacada de sang i odi servirà per aturar altres genocidis, altres guerres? Tinc els meus dubtes!
Rosa Navarro
